diumenge, 9 d’octubre de 2011

VICENT TOMÀS I MARTÍ


EL NACIONALISME AGRARISTA, 1918.1923.
AUDITORI D’ARTANA, 25 DE NOVEMBRE DEL 2006. JOAN PLA.
INVITAT PER ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ



Vicent Tomàs i Martí, diguem-ho des del principi, és una de les figures més singulars que va donar Artana a principis del segle XX. En pensament polític, l’única i d’un abast que, si la dictadura de Primo de Rivera no haguera estroncat, hauria omplert moltes més pàgines de la nostra història. Però així i tot, tot i la seua prematura mort, el professor en Dret polític, Vicent Franch, ha sabut recollir-ne unes quantes desglossades en el seu llibre El Nacionalisme Agrarista Valencià (1918.1923), publicat en la desapareguda editorial Prometeo l’any 1980.
Vicent Tomàs va nàixer l’any 1899 i va morir el 1924. Va cursar estudis de Medicina a Barcelona i els va acabar a València. Va ser a Barcelona on va viure l’ambient cultural que ajudarà a explicar la seua trajectòria posterior, i hi va rebre la influència de la literatura de Pompeu Gener. A València, junt amb altres universitaris valencians va organitzar  les primeres entitats escolars valencianes. Com veurem després, va col·laborar tot glossant els fets històrics valencians en La Correspondencia de Valencia, (LCV), en el setmanari Pàtria Nova, i conjuntament amb tres prohoms del seu temps, els escriptors Eduard Martínez Ferrando, Francesc Almela i Vives, i Adolf Pizcueta, va fundar el full mensual de caràcter nacionalista agrarista El crit de la Muntanya, (ECM). I, aquest és un dels motius que ena aplega ací, va convocar i organitzar, amb l’ajut del seu germà Joan, els quatre aplecs que es van convocar a la Muntanyeta de Sant Antoni. Per acabar aquest entrant biogràfic, cal dir que va publicar diverses narracions curtes en El cuento del dumenche.
Com a antecedents a l’activitat del nostre protagonista tenim la reorganització de la Joventut Valencianista (JV) el 1914, materialitzada amb l’aparició de Pàtria Nova el 1915. En desembre del 1915 es crea el grup de la Joventut Nacionalista Republicana, de curta durada.
Ens trobem a principis del XX amb una frustració per al nacionalisme valencià després que el moderat moviment valencianista de la burgesia, emmirallat en Cambó, i de la mà de Villalonga, no qualla. Possiblement perquè els lligams socio-econòmics, culturals i polítics de la classe dominant valenciana i de l’oligarquia centralista eren tan estrets i pregons que eren ja indestriables. Com avui en dia. Per tant, al País Valencià, la qüestió es plantejava en termes d’alternativa. O s’acceptava l’hegemonia valencianista dels grups de dreta o s’iniciava decididament la recerca d’un nou espai polític: a l’esquerra, contra l’establishment socio-polític imperant des de la Restauració.
I la contribució en auqest últim sentit de Vicent Tomàs i Martí va ser ben evident. Potser no tant de reflexió teòrica, sinó, sobretot, per una pràctica política que incloïa la decidida denúncia d’una xacra social com era el caciquisme, les corrupteles electorals conssubstancials al règim, la clara oposició a la guerra colonial marroquí i al seu significat, la no amagada simpatia per les alternatives de la classe obrera, l’elogi explícit al socialisme.
En fi, no podem tocar cada una de les facetes del nostre personatge. A més del nacionalisme agrarista, cal remarcar la fundació de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionlistes. Tota una crida poètica. Fixeu-vos en cada una de les paraules: Espiritual, Solitari, Nacionalista… Va ser un dels seus primers crits a favor d’una organització que aplegara tots els nacionalistes dispersos pel País Valencià, com a resposta a la manca de perspectives que oferia la ciutat de València. El 18 d’agost del 1919, fruit del seu contacte amb la nostra comarca, la seua, la Plana Baixa, publica la LCV un article amb el títol de Las Voces Dispersas, on escriu: Por los pueblos de nuestro reino no hay legiones de valencianistas, pero tampoco dejan de haber algunos conscientes patriotas. ¿Muchos? Floración de orquídea, donde existen, o más bien el Llir entre cards de nuestro gran Ausiàs. Fixeu-vos en el seu llenguatge poètic. Però aquells conscients patriotes necessitaven una organització, impulsada des de València, que recollira totes les veus disperses. La ciutat, amb aquesta tasca recibiría vigorización, afluencia de sangre ideológica de todo el reino, y los dispersos, el pan espiritual de la doctrina, el aliento que les impelería a ser más firmes y quizá les decidiese a ser apóstoles. Més tard renunciaria a creure que de la ciutat se’n poguera traure res. Que el valencianisme era als pobles.. En fi, a la idea de Vicent, s’hi va sumar dies després, també des de les pàgines de LCV, Carles Salvador, que aleshores exercia de mestre a Benassal. Tots coneixeu el mestre, l’escriptor, el patriota i el filòleg Carles Salvador, autor de la Gramàtica Valenciana. La tasca d’aquesta Lliga de Nacionalistes Solitaris començà a concretar-se en L’Aplec de Solitaris, que tingué lloc a la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí durant l’estiu del 1920. La lliga començà a tenir importància quan Vicent creà delegacions per diversos pobles del país i, especialment, a la Plana. El 1921, quan Vicent era president de la JV, convertí els Directoris Nacionalistes dels pobles en delegacioons de la JV i engrossí així l’organització. La publicació d’El Crit de la Muntanya, a començaments del 1922 va ser una de les tasques més importants d’aquest moviment.
Al labriego se le habla con el corazón e intuye, comprende, raciocina y se convence. Una idea lanzada en los campos, unos cuantos convencidos, unos semiconvencidos, forman ya un ambiente, diríamos patógeno, ya propicio a una súbita fiebre, que acreciente y haga arraigar como la grama la causa propagada, escrivia Vicent en aquella mena de regles d’apropament al llaurador. Fixeu en el doble lèxic, el de l’estudiant de medicina, que usa els termes patogen, febre, i el fill de la terra que empra el gram com a metàfora de l’expansió ràpida.
Entrem així dins d’un altre vessant: l’alternativa agrarista. Contraposada a la impossible alternativa capitalina, ja que València s’ha desentés d’encapçalar cap moviment nacionalista. El naixement pel febrer del 1922 d’El Crit de la Muntanya va ser un deler personal de Vicent Tomàs. Era un full valencianista agrari escrit pràcticament pel mateix Vicent. A través ECM Vicent serà directe, menys teoritzador, si es vol, però els textos són l’explicitació pràctica del seu pensament nacionalista.
ECM llança una proclama als llauradors i intel·lectuals de les viles, “Escolteu! Escolteu!”, en tots els quals situava la Pàtria futura, la que somniem els valencianistes. El valencianisme, puntualitzava, no deu continuar consumint-se en la inacció, enquistat en la ciutat i perdent la primitiva fermesa ideològica.
Els propòsits de la publicació i les bases de la pràctica que volia imprimir al si del poble valencià passaven per l’aclariment de quina hauria de ser la pàtria a reinvindicar, pel respecte i atenció a la llengua, per la recuperació de la història com una eina per a reconstruir el futur, per la dilucidació de les lleis que s’havien d’arbitrar per a un desenvolupament òptim del poble i, sobretot, per l’aplicació d’una política agrarista; la pedra filosofal sobre la qual s’havia d’enllestir el nou valencianisme.
Aquest agrarisme, de base petit-burgesa i ideològicament en consonància a la ideologia econòmica imperant al país, seria endavant el lligam de la lluita nacional amb l’econòmica.
I naturalment calia anar a buscar el llaurador en el marc on es trobava: els pobles. I als llauradors se’ls havien de dir les coses ben clares: per què patien l’estat de coses existent.
Los rabadanes, jefecillos que tejemanejan en las ciudades, bien que sacan sus óptimos frutos; prebendas, empleos, algún negociejo sucio a la sombra de la política. Etc., pero aquellos borregotes panurgianos de los campos, ¿qué beneficios obtienen? Del ir y venir a la ciudad, de las pesadas horas de antesala, de sus actuiaciones de comparsas, de sus enguerramientos en el villorrio, ¿qué sacan? Ssus hijos siguen sin escuelas, o aprendiendo las primeras letras en locales similares de aquellos donde sus promegenitores engordan  los cochinos; siguen los pueblos con caminos absurdos de herradura o con descuidadas carreteras; y a qué seguir. Va cansando eso de colar el sempiterno disco de nuestra decadencia. Más bien dicho: de la decadencia puesta al día por los de allá arriba, meddiante la complicidad de semejantes de aquí, escriu amb claredat. Perquè eixos camins absurds de ferradura i eixes carreteres descurades, de terra i pedra, encara vam arribar a conéixer-les les de la meua generació. Prou d’anys més tard, tot siga dit.
            Per tant, quin era el benefici que en treia, el llaurador? Ell mateix ens ho contesta:
            ¿Qué encontráis que les cause alguna satisfacción? Yo creo que del actuar político sólo obtiene algunas horas de estúpida vanidad, cuando pasean con algún señor don de honorabilidad oficial, aunque presidiable en el fondo.
            Yo veo que sólo saca la repudiable complacencia de aferrarse a una estaca de alcalde para molestar a sus contrarios, que a sus veces, semejantes a él, también harían mamporro de la vara concejil. Fuera de esto, que significan cretinas vanidades, nada veo que llena a las huestes de los políticos, si no es la inmediata beneficiación a costa del erario. Pero quiero creer que lo devora el cacique, y deja a sus borregatos actuando de meros espectadores cómplices.
            Aquestes observacions marcaven per a Vicent unes normes per les quals hauria de passar el nacionalisme, desenvolupades a bastament des de les planes d’ECM.
            La labor primera debe ser, a la par que hacer por elevar el nivel cultural del campesino, arrancarle todo germen fetichista, presentándole al desnudo, al vivo jocundo y lapidante, el alma estercolosa de su nuevo señor feudal. Hacerle ver qué bien haría un racimo de horca. Que todo el atraso del campo pese sobre su conciencia. Que los ilógicos odios de campanario son frutos de su sordidez satánica. Que para que todo marche bien, se le debe anular, cuando no del número de los vivos, del número de los manejadores de la política. Si el labrador lo aprende se habrá regenerado.
En fi, aquests radicalismes, i si hom vol, demagògics judicis, era la manera de descarregar des d’ECM el verí sobre aquell camp valencià tan desatés i víctima alhora del caciquisme, que a ciutat tenien poca operativitat. El que pretenia Vicent era que es portara a terme una nova política del camp, aquella que no tinguera altre objecte que enaltir l’Agricultura, en majúscules, que era el mitjà de vida de tots. Una política que s’havia de concretar en noves vies de comunicació, en l’establiment de tarifes justes per a l’exportació dels productes agrícoles, a fi de poder-la liberalitzar, donant el valor just a aquells productes. Calia crear escoles d’ensenyament agrícola. Traure de la rutina els llauradors. Establiment de crèdits agrícoles oficials que capacitaren l’acció de l’agricultor i el tragueren de l’òrbita dels usurers, verdadera plaga de les iniciatives agrícoles que va ajudar a fer autèntiques fortunes, sobretot els anys de crisi, 1917, derivació de les conseqüències de la Primera Guerra Europea, en què s’estroncà l’exportació.
Tota aquest adoctrinament i política agrària passava, de cara a la idea nacionalista, d’explicar la realitat colonial del país: conquista de Castella el 1707, imposició de les lleis alienes i la llengua castellana als valencians, i als catalans i mallorquins, sobre les lleis i la llengua autòctones. De qual cosa es derivava la necessitat d’un autogovern. I aquesta era la primera i més important reivindicació. La imjportància de la llengua era ta ncabdal, que Vicent arriba fins i tot a plantejar-se en algun moment una qüestió interessant que anys més tard plantejaria Joan Fuster en Nosaltres, els valencians: Si el país estava format llavors per zones lingüístiques diferents, què fer amb la zona castellanoparlant? El criteri de Tomàs era tallant: No les considerava només castellanoparlants, sinó que les considerava aragoneses o castellanes, segons els casos, i per tant s’havia de preguntar a “les terres afegides al Reialme” si de debò volien ser valencianes. Per tant el plantejament nacional passava pel plantejament lingüístic.
En quant a l’automisme, no volia un autonomisme tímid. És una crida radical a favor de l’autogovern, no solament per autoregir-se, sinó també per legislar-se.
L’aspiració de tots els valencians ha de ser que vinga un dia en què nosaltres, disposant del nostre albedriu i deixant de ser gent sotmesa a tutela imposada, pugam dictar-nos les nostres lleis inspirant-nos en aquelles sàvies del passat adequades al nostre mode d’ésser i en les realitats presents, sens deixar de mirar el futur. Tots els greus problemes que ara no poden tindre solució dins l’actual Constitució de l’Estat espanyol podríem remeiar-los… L’Agricultura desvalguda del nostre Reine tindria, al ser governada per nosaltres, la deguda protecció. ¿Voleu seguir patint lleis forasteres inadequades a les nostres característiques, o voleu treballar per adveniment de l’hora que pugam regirnos?, es preguntava.
Aquest nacionalisme ja no mirava la Declaració Valencianista del 1918, ni molt menys la superada Lliga de Cambó; ara el nord del nacionalisme de Vicent, i el grup que el seguia, adreçava el seu interés al diputat per les Borges Blanques, Francesc Macià, en qui endevinaven el corrent adient que hauria de portar Catalunya a la plenitud dels seus objectius nacionals, els mateixos que ells volien per al País Valencià.
Si mirem el present, la visió de Vicent era profètica. Perquè continuem més o menys igual, salvant les distàncies i gràcies al sentit comú de la major part dels ciutadans. Però si pensen en la crispació que intenten traslladar a la societat alguns dirigents polítics, escolteu aquestes paraules de Vicent Tomàs:
En cada poble trobem dos partits personalistes que segueixen les inspiracions d’algun dels grans pirates de la política que es tornen en la desgovernació de l’Estat espanyol.
Les vicissituds de la política de Madrid tenen una repercussió directa en els pobles i les crisis es tradueixen en cada localitat per arbitraris canvis municipals que signifiquen la persecució dels que ahir manaven pels que ara els han donat la vara d’alcalde.
Els cacics tenen el bestial plaer de violar tot lo estatuït, rebolcant-se i fusant com a cerdos en la vergonyosa política que han fet usual.
I si canviàvem la paraula cacics per “alguns promotors immobiliaris”, “alguns alcaldes o regidors corruptes”? Llavors la frase seria lapidària. I més si, tenint en compte el panorama agrícola, afegim:
Ells medren i els pobles no tenen escoles, camins, crèdits agrícoles, ni protecció a les seues collites, que han de perdre o malvendre.
Sempre podem aprendre del passat. Per això diuen que no cal oblidar la història sinó estem obligats a repetir-la.
Incidint en el nacionalisme agrarista, pel març del 1922 s’havia celebrat a Alzira una Assemblea tarongera, ECM puntualitzaria a aquestes assemblees de pidolaries:
Reivindicar el preu de les taronges, de les garrofes o de l’arròs és ben parcial si no inclou l’aspiració a reivindicar la personalitat valenciana.
Pidolar les millores d’un govern i no fer per enderrocar aquet govern que, amb les seues injustícies dóna lloc a què li pidolen, és ben poc viril.
El grup de nacionalistes sabia que havia de bastir una alternativa clara respecte a la qüestió agrària i en aquest sentit, davant la convocatòria del IV Aplec de Betxí la primavera del 1023, avança una sèrie de punts per a ser estudiats per l’Assemblea de l’Aplec:
1.- El tema de les exportacions agrícoles.
2.- L’ensenyament tècnic en matèria d’agricultura.
3.- La problemàtica del crèdit agrícola.
4.- Els problemes del reg estudiats zona per zona.
5.- Les comunicacions interiors i les vies per a l’exportació.
6.- L’estudi de les disposicions autonòmiques en matèria legislativa que haurien d’abordar, tenint en comjpte la incompatibilitat de les lleis espanyoles amb les possibilitats de desenvolupament agrícola valencià.
7.- Orientacions envers el camí que els sindicats agrícoles haurien de prendre per tal d’aconseguir eficàcia. I
8.- La problemàtica de l’estructura de la propietat de la terra, donant primordial importància a les figures dels arrendadors, els masovers i la colonització de terres.
De l’aplec del 1923 es va aprovar un Manifest als llauradors valencians en el qual l’alternativa anava prenent cos.
Unes últimes paraules que se’n deriven:
València paga a l’Estat espanyol una considerable quantitat de milions i l’Estat espanyol a penes si inverteix una misèria en el nostre millorament, malgastant en mampreses calamitoses com la guerra del Marroc el producte de la vostra suor o fent dels vostres diners posats en mans del caciquisme una força tiranitzadora.
I un evocament d’allò ideal per al nacionalisme:
Si València fóra ama dels seus diners, si València poguera organitzar la seua ensenyança agrícola, el seu crèdit i marcar la política aranzelària que li convé, les nostres hortes i muntanyes produïrien debades.
Lliures de les nombroses sangoneres que fan impossible la nostra vida, de nou retornaria al casal valencià l’esplendor i la glòria dels temps passats.
Tot açò no són ensomnis ni quimeres. Seran realitats si tots vosaltres, llauradors valencians, gireu els ulls cap a la nostra vera pàtria i trenqueu els lligams que ens uneixen a un sistema polític que ens arrastra a la mort.
Un manifest que, com veiem, anava ben lluny. Una acció clarament independentista.
En fi, i acabem. Per a Vicent Tomàs, el nacionalisme no havia de ser d’una classe concreta sinó de la totalitat del poble valencià que volguera lluitar contra l’estat de coses, no solament com a deler idealista per ser un poble diferenciat, sinó que que el moviment anava encaminat com a única alternativa per defensar amb profit els interessos materials del país, uns interessos que en aquells temps es volien preeminentment agraris
El nacionalisme s’havia d’aliar amb les forces i ideologies sincerament progressistes, especialment aquelles que representaven les aspiracions del poble treballador, com eren el socialisme i els sindicats..
Per a un jove entre els vint i els vint-i-cinc anys, ja que va morir en aquesta edat, no podem obviar la quantitat d’activitat i de pensament que va generar. Si mirem el nostre panorama actual, quants joves hi ha als vint anys amb les idees tan clares, amb un esperit de treball tan gran, no oblidem que estava cursant al mateix temps la carrera de Medicina? A banda si coincidim més o menys amb la ideologia de Vicent Tomàs i Martí, jo crec que és un orgull per al nostre poble haver tingut un conciutadà que ha deixat escrites un munt de pàgines d’una clara ideologia reivindicativa que, en una gran part, tot i que la nostra societat ha passat d’agrícola a industrial i de serveis, sortosament, encara podria seguir-nos de guia. Què diria Vicent si cent anys més tard, aquella agricultura per la qual va lluitar o li va servir de base, estiguera greument amenaçada de mort per les polítiques desastroses que s’han fet, deixant crèixer fins a l’exageració la producció de cítrics, mentre es regulava el vinyet o el lli? Què diria si vera que alegrement venem les nostres fanecades per a uns Pai’s més o menys oportuns, en què els nous cacics continuen enriquint-se a costa de l’agricultor que no veu millor alternativa per a compensar la manca d’ingressos que vendre-les, en un pan para hoy i un futur incert per al dia de demà? Els temps canvien, és cert, però els problemes continuen. La gent que treballa pel país continua i continuarà, i els que treballen pel propi enriquiment, i ben poc els importa el país, després de mi l’hecatombe, també continuen i continuaran… Vindrà un moment en què trobarem l’equilibri o algun dia la mateixa Terra ens posarà a cada u al seu lloc? Doncs més val que ens espavilem abans i treballem pel present i pel futur. Però, després d’una ombra d’autogovern que hem aconseguit, com aspirava Vicent Tomàs i Martí, no és prou si les forces que el dirigeixen i legislen no són altres que els actuals representants dels antics i permanents cacics.

                                                                                 Joan Pla, escriptor.



















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada